L’art del previsible

Jo tenia un amic, que va marxar sense demanar-me permís. Per això, perquè ja no hi és puc dir la veritat del que penso sense témer que m’esbronqui . El meu amic es deia Ferran i era un savi. Savi perquè sabia molt de moltes coses però mai es posava medalles ans al contrari si alguna cosa destacava en ell, era les ganes d’aprendre, i la generositat.

Si d’un tema en sabia i molt, òpera al marge, aquest era l’art, més concretament com acostar-s’hi, com entendre’l i com deixar-se seduïr.

Amb el Ferran vaig tenir l’honor de compartir via whatsapp algunes de les exposicions mes sonades dels darrers anys a Londres. I arran d’aquestes experiències la meva visió de l’art, del que es fa avui en dia va canviar per sempre.

Dins de les activitats paral·leles que Amics del Liceu ha endegat, amb gran èxit de públic en els darrers temps, avui he tingut l’oportunitat de veure un MACBA ple de gent, cosa que ja en si mateixa és una satisfacció. L’experiència hagués pogut estar millor si previ a la visita, enlloc de prendre un cafè en un bareto del carrer Elisabets, ho hagués pogut fer a l’estil britànic en una cafeteria de ben segur exitosa dins del museu, al que, de pas, ajudaria a subvencionar.

Però el tema de fer o si més no intentar fer rendible la cultura en aquest país està molt verd.

L’exposició m’ha agradat, perquè m’agrada i molt l’obra de Plensa, sovint desconcertant, potser per això m’agrada.

El perquè del títol, l’art del previsible, és el que m’ha vingut al cap quan contemplant la instal·lació que plensa dedica a les ciutat de Dallas i Caracas una senyora, a la meva esquena ha dit, “ves quina tonteria fer fotos de cuina….però que maco queda i que original” I es que sovint l’art és saber donar forma a allò que sembla evident però que no ho és, fins que algú no troba la manera de donar-se-la.

Molt recomanable l’exposició. Llarg camí per a les activitats culturals d’amics del Liceu, obertes al public general.