Sant Joan aclarint conceptes.

Avui, és la nit de Sant Joan, una de les nits més carregades, de literatura, èpica, tòpics, poesia i  decepcions de totes les nits de l’any.

Al llarg de la meva vida he viscut el que comença a ser un número escandal`s de nits de Sant Joan.

Aquelles de quan els nens eren petits i les dones de la familia, la dona ja se saps és qui preserva l’especie, demanaven seny als a les criatures, tot perque en acabat fos l’avi qui poses el petard més gros sota un pot de pintura de quan els pots grans eren de metall i de sobte el veiem volar fins l’alçada d’un tercer pis.

He viscut sant Joan sense petards però amb coca en un algun poble perdut al sud de França d’aquells on no ha arriba l’ànim especulador de la gent de BCN.

També algun a Anglaterra on Sant Joan te la mateixa trascendencia que el dia internacional del Ukelele. I uns quants d’aquells en que, quan tu estàs esmorassant, s’obre la porta i entra allò que un dia vas parir i que sovint et preguntes, perquè el vaig deixar sortir de la panxa, cosas de l’adolescencia infinita.

Però de llarg, pel seu nombre i repercusió  és que una major trascendència van tenir en la meva vida son els que van tenir per escenari  la cruilla del Passeig de l’Exposició i el carreró de Sancho Marraco, que fins avui no he sapigut que en realitat sancho no era nom sino cognom i que el tal dit José Sancho Marraco era músic organista i compositor. ARa bé quan el meu germà em surt amb el tradicional “no em diguis que no ho sabies!” així tal qual amb admiracions

Tot i ser al Poble Sec, haig de dir que el Passeig de l’Exposició era un Poble Sec que es negava a reconeixer-se com a tal, perquè a diferencia dels altres carrers del barri, llargs i torts com deia en Serrat i estrets afegeixo jo,  al meu carrer de sempre hi van haver arbres i era força més ample que els altres, també les aceres. El que no vol dir que la foguera que s’alçava just al davant de casa hagués de ser més gran que les demes.  Ja he dit que la nit de Sant Joan està carregada d’èpica i una part és a veure qui la fa més grossa.

Doncs bé, amb aquestes línies volia aclarir alguns conceptes que potser la jovenalla d’ara  desconeixen,  en aquest cas en dir jovenalla em refereixo als pares de les criatures que ara van a escola

Obviament aquest desconeixement te com a principal promotor  i culpable, la meva generació, potser teníem tanta feina criant-los a ells que no varem pensar a compartir amb vosaltres petites gran veritats de la vida.  Una lamentable circumstància que voldria esmenar.

Els punts a aclarir son els següent.

a – esteu viu  i és més,  la majoria teniu tots els dits que toquen.

Està molt bé ser prudent però coi  que un any  vaig veure a un pare provant d’encendre petards amb les pinces de la barbacoa, el que em va fer pensar què és pitjor si la prudència fora de mida o la valentia mal entesa

b – les fogueres de sant joan no son la causa principal de la destrucció de la capa d’ozò.

Algunes vegades que he tingut ocasió d’assistir a l’encesa de la foguera del poble  (Alella) m’he trobat al davant d’un foc de camp amb branques i branquillons seleccionats, res de mobles vells. On vas a parar! deu meu com se t’acut! segur que estan envernissats!

Per principis el foc de Sant Joan es un foc expiador, on per iniciar un nou futur cal exorcissar el passat. Haig d’aclarir que quan buscavem mobles per la foguera tot això no ho pensavem, és mé jo diría que la paraula exorcisme no va entrar en l’imaginari popular, tot i anar a una escola de monges fins la película homònima.

Sant Joan era el moment de cremar la punyetera tauleta de l’àvia que sempre estava al mig del pas com l’avia mateixa,  La maleida colecció de diaris de quan la republica “mira que un dia això ens portarà problemes” doncs apa cap a la foguera (haig d’aclarir que les meves fogueres del Poble Sec eren de quan Franco tenia encara massa futur per endavant.

A les fogueres es cremava de tot, el que volies deixar enrera i el que volies oblidar i tant feia si el mal record era de formica i amb l’acció del foc s’obria i llençava espurnes. O si algun graciós sota la foguera habia enterrat petards, o si per encendre-la calia trobar un neumatic que empudegava el carrer durant setmanes.

Sant Joan era improvitsació, confabulacio, era sobretot feina de tots.

Allí i ningú pronuniava discursos  solemnes, el que calia era ser prou viu per  deixar damunt d’un pam de sorra prou  llenya  com perque el camió de la guardia urbana no volgues tornar, tot i que ells sabien en tombar la cantonada, tot el barri treure el passat de la porteria, la botiga  d’allà on fora que ho tinguessin amagat i tot ssguit hi calariem foc sense esperar l’arribada solemne de la flama del canigó una tradició de la qual en vaig tenir coneixement essen ja més que adulta.

quatre capses de mistos, o quatre dotzenes, pels voltants de la pila, a poder ser una mica de benzina i  a cremar, tot confiant que no bufes massa aire  i es cremessins els cables del telefon o que haguessin de venir els bombers.

Aquells eren i seran per sempre els meus Sant Joan, els vostres serán més nets, més respectuosos, més políticament correctes, més segurs, mes conscienciats, més de tot però als que es varen fer mereixedors de cançons i poesies son el meus.

Que tingueu tots plegats una feliç ni de sant joan i que demà, els vostres fills, com vosaltres, segueixin tenint tots els dits que els pertoquen.

Més info al respecte José Sancho Marraco AQUI

Les fotos les he trobat a Google i son més velles que jo.

Este post està escrito en catalan porque el bilinguismo tiene sus limitaciones y hay cosas que tienen su propio  idioma. En cualquier caso , Google Translator os lo arregla .