Quina sort Ferran que ja no hi siguis…

 

Aquest darrers dies he pensat molt en el meu amic Ferran.

Hi he pensat quan sent a Anglaterra vaig decidir no anar a veure l’exposició Picasso a la Tate, sabia que en algun moment em traöria el costum i li enviaria un whatsapp. “mira Ferran, mira a qui tinc davant”. Però el whatsapp no hagués tingut resposta.

Hi he pensat quan vaig canviar la localitat de l’estrena de Demon. Mira que posar una estrena el dia de Sant Jordi, però com esperen que vingui de fora i aparqui el cotxe. I per això per aquelles coses tan estúpides que sovint marquen la nostra vida, demà no ens haguéssim vist.

Però sobretot hi he pensat en ell ahir  i encara més avui, ell un independentista convençut i culer de soca-rel, com hagués patit.

Hi he pensat amb ell quan  he repassat una vegada i un altra les imatges. Quan un company dels meus fills explicava per whatsapp, com es va sentir d’humiliat. Quan he vist una noia besant una samarreta abans de llençar-la al contenidor. Quanta humiliació hi havia dins d’aquell contenidor.   Quan ràbia continguda en alguns rostres.

N’hi havia però, que s’ho prenien amb un somriure, potser perquè, com jo, pensaven que, contràriament al que alguns mantenen, la fàbrica de l’independentisme no és a l’escola ni  a la televisió, la gran fàbrica de l’independentisme és a 600 km. filla del descrèdit, de la mentida, de la vergonya col·lectiva.

No sé quants cops m’he preguntat: Però qui coi els assessora?!. Però mira, saps què. Que ja m’està be. Tant sols m’agradaria que pel seu propi bé hi hagués més gent que a les Espanyes s’adonés del que està fent aquest govern amb la seva llibertat.

Avui son les nostres samarretes, els nostres xiulets, la nostra cultura, la nostra llengua. Avui som nosaltres, demà  depèn d’ells.

¿tienes algo que decir?

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.