Ferran Molina, amic

Aquest matí, després de repassar les coses que la meva filla m’ha demanat que li porti (demà marxo cap  a UK), he agafat l’ordinador i he donat un cop d’ull a la sempre extensa oferta cultural de la capital britànica. He marcat tres  possibilitats amb la intenció de, en tornar de fer uns encàrrecs,  comentar-ho amb el meu amic Ferran.

Si no em descompto, fa tretze anys que ens varem conèixer en l’heterogeni marc del col·lectiu de voluntaris del Liceu. Amb el Ferran però,  a més de música i visites he compartit altres coses.

Ell des de Barcelona i jo des de Londres hem passejat junts per l’exposició Goya de la National Gallery o per la retrospectiva de Hockney en la Tate Britain, un dels seus artistes preferits. Recordo que en aquesta última,  una vigilanta em va dir que no es podia gravar, però  jo li vaig explicar una esbojarrada “pel·licula” sobre el meu amic que pobre, per motius personals,  no podia desplaçar-se però que era un gran admirador de l’artista i mentre jo  enredava a la senyora, ell en la pantalla del telèfon s’aguantava el riure com podia.

Com sempre passa en tots els col·lectius hi ha gent amb la que, no saps molt bé perquè,  connectes  d’una manera especial  i ben aviat la sents propera,  tant que quan et vols adonar,  ja formen part de la teva vida, el Ferran és un d’ells.

Com més d’una vegada he dit, l’òpera és espectacle, cultura, art, música però sobre tot és emoció. L’emoció que tots i cadascun dels que, d’una manera o altra en formem part,  sentim en deixar-nos arrossegar  per ella. Com quan, per exemple, l’orquestra fa un crescendo o quan la veu de la soprano es fon ambl silenci en un pianissimo infinit, o quan les veus del  cor es fan  una i tu n’ets part. O com quan, per enèsima vegada, en sentir aquelles primeres notes que anuncien el moment màgic de  bellesa, en la penombra del teatre busques un braç al que agafar-te o una ma amiga que en acabar t’ajudi a tornar a la realitat.

 

Aquest matí, en tornar de fer uns encàrrecs, un missatge de whatsapp ha trencat el fil de la petita historia d’aquest dia, un dia de trànsit, un dia de fer maleta, un dia sense importància. Un dia que per sempre més recordaré. És igual  si en el futur oblido la data, avui ja no és tres d’abril, avui és el dia que va morir una bona persona, el dia que jo vaig perdre un amic, un gran amic.

 

(fragment d’una conversa de whatsapp)

 

¿tienes algo que decir?