El liceu i l’upper Diagonal

Ni dos mesos han passat d’ençà de la meva retirada temporal. Com era d’esperar no he fet tot el que, en principi, tenia previst però ha estat un parèntesi profitós. Encara no pensava interrompre el meu “retir espiritual” es més, li estava trobant el gustillo això de no opinar de res. Fins avui, que aquí a Alella o millor dit a això que en diuen “xarxes” ha sorgit una polèmica.

En realitat ha estat una mini polèmica, amb tant sols tres protagonistes però independentment de la mida o el pes mediàtic de la discussió, el tema m’ha semblat prou interessant i em toca tant de prop, que he decidit ficar-m’hi. El detonant ha estat l’edició d’ enguany del “El Liceu a la fresca a la qual l’ajuntament d’Alella no contempla participar, al·legant qüestions econòmiques i de no encaix amb d’altres propostes. Ho lamento molt, em sap greu que Alella quedi al marge d’una iniciativa cultural que, com diu en Roger Guasch, director del Gran Teatre del Liceu:

Aquesta iniciativa té un objectiu principal, continuar construint el Liceu de tots, posant l’òpera a l’abast de tota la ciutadania, sense limitacions econòmiques ni geogràfiques. Amb la vocació de servei públic i de recerca de l’excel·lència artística que té el Liceu, volem compartir l’experiència operística amb les diferents poblacions del nostre país.

Sembla ser que aquestes paraules, des del meu punt de vista anodines, segons com i escoltades per segons qui, no solament no agraden sinó que poden arribar a ser enteses com una:

“…. condescendència insuportable, En plan, escolta que de les festes que ens muntem aquí a les que no podeu accedir si voleu us deixem veure una pel forat del pany...” (D. espero que em perdonis haver fet corta i pega)

Aquesta frase posada en boca d’una persona que particularment em cau bé, i a la que no tinc per professional de la demagògia, és el que em confirma una vegada més que el Liceu, i per extensió l’òpera, malgrat els esforços de molts, entre els qual m’hi compto, segueix sent víctima del tòpic que és fill del desconeixement.

D’entrada no caure en l’absurd de dir, com fan algunes des de les alçaries, a dir allò de que al Liceu s’hi pot anar per 10 euros. Sí, pot anar sí, però l’òpera no la veuràs, et podràs passejar pel saló dels miralls; mirar o admirar la sala, això segons gustos i escoltar la música; perquè veure no la veuràs, el teatre té la forma que té, i punt.

En realitat és molt difícil posar en valor econòmic, un producte, i l’opera és un producte com qualsevol altra, com ho és la musica, el teatre, en general la cultura. A algú li pot semblar molt car 150 euros o més per una òpera i a d’altres els pot semblar caríssim 65 per veure Bruce Springsteen, és igual, això és un tema d’interessos personals i de saber comprar entrades, perquè entre els 10 euros i els 150, o més, hi ha un ventall força ampli.

En el fons tot es redueix o una questió de voluntat, voler o no voler.

Volia jo veure el futbol en pantalla gegant a la plaça del poble, pagant l’ajuntament, per tant jo mateixa?: No.

Algú m’ho va preguntar quan així es va fer el 2011? No, és clar que no.

Personalment crec que el futbol s’ha de veure com s’ha fet sempre al bar/bars del poble amb una cervesa o més a la ma, patint com una partera i cridant com un boig. Els va preguntar l’ajuntament al propietaris del Viñallonga o el Duran què opinaven de que es possés una pantalla al mig de la plaça, enviant el negoci d’aquell vespre a prendre pel sac? No.

No recordo ni sé,  si algú va rondinar com semblarser que si es podria arribar a rondinar per transmetre una òpera . I arribem al quid de la qüestió, on rau la diferència?,

Què fa que un producte on els seus protagonistes, no tenen cap mèrit intel·lectual destacable; sense necessitats d’estudis ni formació previs més enllà de la purament esportiva i que solen cobrar quantitats indecents de diners, sigui socialment més ben acceptat, que un espectacle musico vocal que malgrat tot, segueix viu des de fa més de 400 anys, en el qual tots els participants; des dels cantants als maquinistes, passant per maquilladors o musics, tots sense excepció tenen una preparació i una formació, no solament llarga sinó econòmicament molt costosa?

Doncs després de molts anys ficada en aquest biosistema, he arribat a la conclusió de la resposta és la negació, bàsicament , negar-se a voler saber.

En Roger Guasch, recent arribat al teatre, va fer obrir les portes i ara tothom qui passa per la Rambla pot ficar el nas al vestíbul on sempre sona musica, i si li ve de gust pot agafar una entrada i visitar-lo i qui sap, potser s’anima i veu una opera (per Deu, no comenceu amb Wagner, pregunteu-me abans, què heu de veure).

Però, passa que tu pots obrir totes les portes, que hi ha d’haver-hi algú que s’acosti, algú que tingui algun  interès a conèixer. I aquí rau el problema, per a molts, el Liceu segueix mantenint la imatge, per a mi una xacra, de tot i estar situat al Raval, seguir sent per a molts l’escenari per excel·lència del Upper Diagonal.

El Liceu, ha canviat, ja no és aquell Liceu que durant molts anys va conservar a la seva marquesina una mena de llum que en altra temps havia servit per avisar als “xufers” de que la funció ja s’estava acabant i que podien apropar-se a recollir als Senyors, evidentment el lateral estava tallat al tràfic. Era el temps en que el Liceu, nascut com a aparador de la burgesia catalana,   estava partit en dos. Fins al tercer pis s’entrava per la Rambla al quart i al cinquè per sant Pau. Durant anys, parlo per experiència, hi havia entrada de general, el que volia dir, pujar corrents les escales, les escales de Sant Pau, per agafar un lloc a la barana i empassar-te tota la òpera a peu dret. Això ho he fet jo, filla del Poble Sec, ho ha fet el meu germà, taxista de professió,  i ho ha fet molta altra gent i no precisament per compartir escenari amb la beautiful “pipol”

Tot allò ha canviat tant,  que hi ha gent “dels de tota la vida” que ara no hi posen els peus al teatre, és mes fàcil trobar-te’ls a Perelada que no pas al “Gran Coliseo de la Rambla”. Si em pregunteu si encara us trobareu pul·lulant pel Liceu a aquells “jose Ignacio, o Fernando José” para los amigos “Titus” , d’abans, us diré que eren els d’abans i son els d’ara.

O potser és que a, per exemple; el camp del Barça està tothom assegut juntet en les mateixes localitats, que de ben segur no valen el mateix? Oi i que al camp del Barça també hi han classes? El que passa, em diran alguns culers. “Es que el futbol ens uneix”.

Doncs això mateix passa amb l’òpera.

Amic D.   El mal no és que a l’òpera hi hagin “titus” la qüestió es que hi fan alli. Et puc assegurar que no hi ha “pijo” que aguanti un Wagner per la seva pijeria. És a dir que vesteixi com es vesteixi una persona, parli amb el nas o com una peixatera de Sant Antoni, si “aguanta” un Wagner o es capaç d’emocionar-se  amb una Tosca, si està allí, no és per fer el paperina, sinó perquè hi ha una cosa que l’uneix a la resta del públic, una cosa en comú també amb mi: l’òpera, la música, la cultura.

Sempre que ensenyo el teatre, sempre que tinc oportunitat; sino la busco, acostumo a dir allò de:  “doni-li una oportunitat a l’òpera, alguna cosa ha de tenir aquest espectacle, per portar entre nosaltres més de quatre cents anys i seguir aixecant passions i generant polèmiques”.

Dani, Jordi, Oriol, quan vulgueu us faig una masterclass operístico/liceista ara però, l’entrada us la pagueu vosaltres. No seríeu pas els primers que després d’una hora amb mi, acaben moquejant escoltant coses com aquesta

Una abraçada.

Cosetes:

  •  Moltes gràcies per haver-me fet notar que en la meva absència, la web havia petat, coses d’utilitzar  plantilles gratis. massa complicades, tot sigui dit.
  • Això de Gran Teatre no és un eufemisme, és un dels teatre més grans, concretament el segon d’Europa en capacitat
  • El Liceu va nèixer com aparador de la burgesia, però amb algunes particularitats que el fan…. peculiar

el post orígen de tot plegat, Al Fenici,  Alella donem l’esquena a la cultura