Un pam de sorra

FIESTA

 

És recurrent, ho sé,  però es que jo em vaig fer gran en aquells carrers dels que parla la famosa cançó, de Joan Manuel Serrat. Jo també vaig gratar la muntanya de Montjuic per aconseguir sorra on fer créixer la foguera.

IMG0388

 

Des d’aquest finestra  assistia al tripijoc de la canalla amb el camió, el temut camió de l’ajuntament que tenia per missió robar-nos el gran trésor , encellans, algun tros de fusta i mobles, mobles vells de veritat, cap bocí de fusta  controlat per cap ajuntament.

Aquelles fogueres incomplien totes les normes del sentit comú,  un any fins i tot es van cremar els cables de la llum o del telèfon no recordo quins.  Des de casa llençàvem bombetes al carrer. Eren revetlles, sense ball amb els pares i els germans , la coca una mica de cava. “Deixa-li a la nena que ho provi” deia el pare i la mare arrufava el nas.

Aquells focs no els encenia la flama del canigó sino l’encenador de l’amo de “La perla” , la bodega de sota de casa.

Després,  l’escenari va canviar i els peus nus ja no trepijtaven  la sorra de la foguera sino la d’una platja sense nom i l’olor a porvora es feia més llunyana. Eren revetlles de carícies furtives, petons robats, música pachanga, i garlandes de colorins.

Hi va haver un temps que jo preguntava. … Mare puc anar de revetlla a… i ella responia amb l’altra pregunta, la més temuda    … i amb qui vas?…

Després ja erem dos i amb els anys les preguntes van tornar  ser cosa meva … Quants serem? Qui porta els petards i qui la coca .. . i les preguntes van tornar a ser si fa o no fa les mateixes … i amb qui vas? i on aneu? 

Els pares han mort, els fills han crescut i jo avui a  la cuina tinc una coca petita, molt petita que no sé si menjaré, al menys aquest vespre.

Perquè potser, si fa bon estar, cap els volts de les nou, baixarem al poble, tots dos junts, com sempre,  i veurem calar foc a una foguera  politicament molt correcta, degudament supervisada per l’autoritat on no hi haurá cap matalás de llana i menys encara un neumàtic,  que ecologic no ho és gens,  però  cremàven tant be,   clar que en aquell temps  això de l’ecologia era com qui diu una paraula encara per inventar.

Aquesta serà avui la meva revetlla, una revetlla tranquila amb una mica de coca i un glopet de cava,  una revetlla de mans agafades, carícies buscades i petons donats.

Bona revetlla  a tothom.

 

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.