Tant se val qui mani – com ser funcionari sense deixar-hi la pell

No fa pas gaire, una tarda de pluja, estava a casa asseguda davant del televisor mig endormiscada, veient el “tomate”, quant de sobte sonà el telèfon.

En sentir l’escandalosa veu de la meva cunyada em vaig espantar, perquè ja em veia venir un nou i inacabable discurs sobre les fantàstiques propietats dels potets hermètics que en els darrers temps ha provat de vendre a tota la família. Però aquell dia la seva veu semblava particularment excitada. La seva trucada tenia dos motius.

D’una banda volia fer-me saber que per fi s’havia tret del damunt al tanoca del seu marit, que casualment és el meu germà. La notícia va ser molt ben rebuda no tant pel meu germà, que ja havia tingut prou pena amb sis anys de penitència, com pel fet que amb el divorci la meva cunyada deixava de ser-ho.

Però d’altra banda, i sens dubte la més important al menys per ella, era comunicar-me que per fi havia aprovat les oposicions a secretària de jutjats que arrossegava des de feia quatre anys. O el que és mateix, que ben aviat coneixeria a molta més gent a qui provar de vendre els seus potets.

D’una hora lluny es veia que estava que no passava per la porta, em va parlar dels seus projectes, dels molts complements que, amb el temps, podia arribar a tenir el seu sou, més aviat baix; de com ho havia passat de malament el dia de l’examen i quant de bé li queien els reflexes rossos sobre el seu nou pentinat.

Quant finalment em vaig poder desfer d’ella, el “tomate” feia estona que havia acabat i ja no plovia.

La seva trucada no hauria tingut més transcendència si no fos perquè l’endemà em vaig trobar amb el nebot de la portera, que per Nadal havia vingut amb ella de Cordova i que hores d’ara ja està d’ordenança a l’ajuntament, fins i tot havia deixat de banda el Bètis dels seus amors i ara no es deixava perdre un partit del Barça.

Pocs dies després vaig saber que el germà de la Juani, la peixatera, que segons diuen al barri té unes mans d’or per treure els ulls de poll, ha tancat la consulta que tenia a tocar del mercat, i ara està de 5 a 7 a l’ambulatori de Sant Andreu.

Va ser també per aquelles dates que la Puri va traspassar el quiosquet de l’ONCE, per fer de telefonista a Hisenda. I per si encara no en tenia prou, el meu nebot que pel juny va acabar medicina s’ha apuntat a un gimnàs especialitzat, i està preparant les proves físiques per mosso d’esquadra.

Ben aviat vaig adonar-me que sense tenir en compte tots aquells indirectament relacionats, com bars, impremtes i acadèmies, entre d’altres; en la gran majoria de famílies hi ha algú directament vinculat amb l’administració o, que si més no ho desitja fervorosament.

Vaig haver de rendir-me a l’evidencia i acceptar el fet inqüestionable de que l’Administració forma part de les nostres vides, arribant a la conclusió de que aquest el nostre planeta està constituït per cinc elements bàsics, a saber; aire, aigua, terra, foc i administració. Els quatre primers semblen haver mantingut al llarg de mil·lennis, malgrat nosaltres mateixos, un equilibri més o menys estable. Però l’últim, l’administració, experimenta un continu procés expansiu que en els darrers anys s’ha vist incrementat de forma exorbitant.

A l’administració no cal buscar-la perquè és a tot arreu, en les agencies tributaries; en la inspecció de treball, els segells de correus, les monedes, els semàfors del carrer, la matricula del nostre cotxe, en el terra de la nostra casa, fins i tot en el collar del gos. Sap el nostre estat civil, el número de fills que tenim, controla les nostres malalties i com, quan, i on anem de vacances.

L’administració està en totes i cadascuna de les coses que comprem, en les que ens posem al damunt i en les que ens fiquem a la boca, fins i tot quant tirem de la cadena del wàter, l’administració està o el que ve a ser el mateix, cobra.

Perquè la funció bàsica de l’administració es cobrar. Cobra per casar-nos; per divorciar-nos, per parir i per morir.

Amb el que cobra gasta, però això ho fa més tard i d’una forma molt més complicada i no tant directa.

Però malgrat la seva presencia constant en les nostres vides, l’administració no deixaria de ser un ens abstracte e intangible si no fos perquè està dotada d’una entitat física que es fa present en el edificis que ocupa, el paper amb que ens escriu i sobretot en el cos del funcionari. Així doncs pel ciutadà del carrer, si es que encara existeix, es produeix una immediata identificació entre el funcionari i l’administració, de forma que no es pot entendre l’un sense l’altra, ni escarrassar-se esbrinant qui dels dos va ser el primer.

Pocs seran els que s’atreveixin a jurar que mai, al llarg de la seva vida, han desitjat en algun moment arribar al daurat Paradís al que només accedeixen els que veuen fet realitat el seu somni. Somni que es materialitza amb un maridatge, gairebé sempre de per vida; amb la seva taula; el seu arxivador i els seus papers.

Atès el procés expansiu a que l’administració ens sotmet que arriba a nebots, fills, germans, esposes, marits, pares i en alguns casos avis, es pot afirmar que ningú pot considerar-se al marge d’aquest fenomen i que en qualsevol moment algú molt proper a nosaltres, o potser nosaltres mateixos, podem viure l’instant sublim d’il×il·luminació en el que davant nostre s’obri un nou horitzó de futur.

Es aleshores quant es pren la gran decisió; entrar en l’administració. I a partir d’aquell dia la seva vida girarà al voltant d’aquest complicat, incert, atraient i alhora desconegut mon de l’administració.

Aquest llibre neix amb la intenció de donar un coneixement més ampli de la mecànica interna de l’administració. Amb la finalitat de facilitar alguns consells pràctics que el permetin sobreviure en un engranatge tant complicat, i de passada treure un major profit de les seves capacitats, si es que les té; i si no és aquest el cas no s’amoïni perquè tampoc és que li calguin.

Do you have something to comment?